Quan els lectors diuen la seva...(II)

*** Aquest article va ser publicat a la revista Capçalera, del Col.legi de Periodistes de Catalunya, al juliol de 2008.***
(PART 2)

Les seccions dels lectors
Cada cop és més freqüent trobar-se als diaris digitals seccions dedicades a la producció informativa del lector però encara són pocs els que exposen a la seva portada un percentatge alt del seu contingut.
“Fa un any i mig vam estrenar a El Pais.es la secció ‘Yo Periodista’, explica Ruth Blanch, directora de continguts de Prisacom. “Volem que qualsevol ciutadà es converteixi en periodista i ens ajudi a difondre històries en text, àudio i vídeo. Tot el material és revisat per la redacció abans de ser publicat. Només posem a portada els que som molt destacats”.
La Vanguardia.es també va estrenar fa un any ‘El lector opina’. “La gent no ha estat mai prou considerada com a font d’informació. El present i futur ens diu que el periodista té un paper important en la producció de la informació però que ja no és l’únic propietari d’aquesta”. En aquesta línia van començar- durant la campanya electoral del passat mes de març- la iniciativa ‘Els lectors corresponsals’. “Gent de qualsevol part del món ens donava el seu punt de vista del període electoral”, explica el seu director Enric Sierra. “Al principi eren una vintena i ara ja són 60 i continuem amb l’experiència. Per exemple, amb el recent cicló de Birmània, un ciutadà ens enviava cròniques de primera mà que complementaven la informació de la nostra redacció”. La portada digital d’aquest diari destina una alta proporció a destacar el que escriuen els usuaris.El 3cat24, la pàgina web de notícies de Tv3 i Catalunya Ràdio, va estrenar nou disseny al desembre del 2007. “Amb el canvi hem incorporat dos elements diferenciadors: 1. el reaprofitament de l’audiovisual (procedent de la televisió i la ràdio) que no és comparable a cap mitjà digital del nostre país. 2. L’apertura a la participació creant a portada ‘El Meu3cat24’, des d’on qualsevol usuari pot publicar (de manera pre-moderada) vídeos, àudios, textos i fotografies ”, explica el seu director Jaume Masdeu. “Tant en aquest cas com en els comentaris a notícies, tenim unes normes d’ús molt estrictes per assegurar una participació de qualitat que és la que creiem que correspon als mitjans públics”.
Fora de casa, hi ha alguns casos paradigmàtics. La CNN va ser pionera en posar en marxa l’I-Report (2006) una web que en any i mig va recollir gairebé 100.000 notícies ciutadanes en foto i video. Les millors aportacions eren traspassades al seu canal de televisió. La cobertura del tiroteig al Campus de la Universitat de Virgínia (2007), comptava amb 420 vídeos enviats per ciutadans. Ara, ha desvinculat l’I-Report de la seva web i publicita aquest espai de participació amb un nou enfocament: “Sense edició, sense filtres”. Una decisió arriscada: com oferir qualitat de la informació sense control?
“Als Estats Units hi ha la mateixa febre per la participació que a Catalunya o a Espanya”, explica David Domingo, professor de Periodisme digital de la Universitat de Iowa (USA). “No obstant, el que encara trobo a faltar és una connexió directe entre el periodista i el ciutadà que envia la notícia. No hi ha col.laboració que és el que crec que podria ser un canvi qualitatiu en la rutina periodística”. Domingo veu interessant el cas del USA TODAY on l’editor de cada secció revisa i es fa responsable dels comentaris a les seves notícies. Patrick Cooper, el seu director, ho explica: “Apliquem el que anomenen ‘periodisme en xarxa’. Mirem la informació que tenen els nostres periodistes, la dels lectors i el que hi ha a Internet sobre el tema. Després busquem la manera d’interactuar. Aquestes contribucions enriqueixen a tothom. Fins i tot els que únicament llegeixen”.

Opinió a canvi de pàgines vistes
El procés més simple de la participació, l’acumulació de comentaris al peu de les notícies s’està convertint, per alguns, en un cau ple de soroll, descontrol i sense cap estímul que inciti al debat. És clar que... a més comentaris, major nombre de visites i més reclam publicitari.
Per potenciar aquesta ‘conversa on line’ alguns deixen lliures de registre i premoderació la participació. D’alres, s’estimen més llegir-se tot abans de publicar malgrat que això suposi feina i menys opinions. És el cas de Vicent Partal, director de Vilaweb, que és totalment contrari a permetre els comentaris en les seves notícies. “Preferim potenciar els blogs, on els nostres lectors opinen de manera més reflexiva. Els comentaris són pura vomitera, un discurs irracional que no aporta res de nou”. Enric Sierra discrepa i explica que reben diàriament unes 7.000 opinions que el seu equip, format per quatre persones, controla. “L’usuari és lliure de dir la seva. Si es passa, es penalitza com passa al carrer”.

Al 20 Minutos.es, amb un volum de comentaris semblant o superior a La Vanguardia.es, els revisa una empresa externa. “No hi ha un equip dedicat especialment a la participació. S’espera que cada periodista escolti i si és oportú, participi també en ells”, afegeix Pepe Cervera, adjunt a la direcció de 20 Minutos.es.
Però Partal pensa que és “una hipocresia, un doble raser”, que a la versió paper d’un diari no es permetin certes cartes al director i que sí es publiquin comentaris ofensius al digital. “Això és una moda . Vorem desaparèixer aquesta participació o s’inventarà una nova fòrmula”. Per últim, Silvia Llombart, directora de La Malla.net durant cinc anys, es sorprèn de que no s’estigui col.laborant més amb el lector. “La participació que s’està fent ara no té cap sentit. No s’ha plantejat com donar-li vida, ni com reaprofitar-la. Li diuen al lector que parli, però ningú a les redaccions l’escolta. Tinc la sensació de que se’ls tracta com a hamsters no com a persones amb preocupacions i interessos particulars”.”

Tot s’hi val en la participació?
Quan s’interactua directament amb ‘els periodistes ciutadans’ sorgeixen un munt de qüestions no plantejades fins ara. De quina manera es verifica la informació que envien? Es comprova tot abans de publicar-lo? Fins a on arriba la responsabilitat del mitjà i fins a on la del ciutadà?
El passat mes d’abril, la Defensora del Lector de La Vanguardia, Marga Soler, publicava una columna titulada: “Nada es lo que parece”. En ella comentava la polèmica creada arrel de la publicació d’una foto, on es veia un camió cisterna que perdia aigua just en el moment més dur de la sequera a Catalunya. La imatge, enviada per un lector, va tenir un allau de comentaris a la versió digital del diari. Als pocs dies es va saber que la foto era de mesos enrera i no de la data de la seva publicació. El periodista responsable de la secció va admetre que s’havia de comprovar el material dels lectors però que també confiaven en la responsabilitat de la gent com a informadors.
Enric Sierra matisa: “Nosaltres diferenciem cromàticament l’espai dels usuaris de la informació creada pels nostres periodistes. Si algú envia contingut que no és cert, la responsabilitat no és de La Vanguardia.es malgrat que es trobi sota la seva capçalera sinó del ciutadà. Quan això s’eleva a la categoria de notícia i va signada per un periodista, llavors sí”. A 20 Minutos.es s’aplica la mateixa filosofia: “Tot s’hi val si ho envia el lector a menys que toqui temes pornogràfics o clarament falsos”, afegeix Pepe Cervera. Altres veus discrepen : Jaume Masdeu opina que el mitjà sí que té una responsabilitat. “No coincideixo en deslligar la responsabilitat del mitjà del que publica el lector. Preferim garantir la qualitat i que hi hagi certa comprovació”.

‘Periodisme ciutadà’, una etiqueta més a la professió?
L’exponent més clar d’aquest terme va ser el diari sudcoreà, Ohmynews! (2000), on milers de ciutadans publiquen les seves notícies. Des de llavors, el concepte ha donat voltes i ara sonen veus crítiques sobre el què realment significa.
Pepe Cervera opina que només l’existència de l’etiqueta ja és un fracàs del periodisme tradicional. “Ningú distingeix entre ‘cirurgians professionals i ciutadans. La gent que envia informació no vol ser periodista. El nostre problema és que estem fent mitjans de baixa qualitat que no es diferencien gaire del que fan els lectors”. Vicent Partal afegeix que vol oferir un producte de qualitat. “Aixo del ‘periodisme ciutadà’ és la collonada més gran que s’ha inventat.

Els periodistes hem d’aportar més qualitat informativa que un bloguer”. I pioners d’Internet com Luis Ángel Fernández Hermana ja no troben cap interés en els mitjans tradicionals. “Són una ínfima part de la informació de la Xarxa. En tot aquest temps no han innovat en res, perquè tampoc mai han dedicat ni cinc cèntims en investigar com treballar a Internet. Hi ha centenars d’iniciatives on es potencia la participació de veritat i venen d’experiències ciutadanes”. Un exemple del que diu podria ser l’opinió de ‘Dabloguiman’, un dels bloguers més populars a USA pel seu podcast sobre política nordamericana. “Només dedico un 20% del meu temps a fer una ullada ràpida als mitjans tradicionals. Hi ha molt bona informació a Internet al marge d’ells”.

Caldria fer un alt en el camí i escoltar aquestes veus crítiques. L’informe ‘The State of the News Media 2008’ conclou que “el millor de les aportacions dels ciutadans són noves idees, noves fonts i comentaris reflexius i no tant la publicació del contingut informatiu”. Potser la segona edició del Congrés Internacional de la Publicació Electrònica (2CIPE)- que s’estrena online a principis de juny- sigui un bon moment per reprendre algunes reflexions. Com diu la seva directora, Sílvia Llombart, “ara tenim una altra oportunitat per sacsejar la realitat actual de la Xarxa i sentar noves bases en la professió després de 10 anys”.

(Continua PART 3 i llegir 'Requadre 1: Mitjans a la mida dels ciutadans'; 'Requadre 2: Nous continguts multimèdia'; 'Requadre 3: Societat + tecnologia= canvi d’hàbits' i
'Requadre 4: Per no perdre la pista..enllaços.'