Quan Internet és la primera font d’informació


Article publicat a Capçalera
Setembre-2004

per Karma Peiró

Des que Internet s'ha socialitzat, la informació no arriba exclusivament als mitjans de comunicació sinó que passa per milers de mans abans de donar amb les d'un periodista que pugui verificar-la i assegurar-la.

Internet, l'enorme xarxa per la qual circulen diàriament tones de dades, informacions i imatges, recull quant arriba i, en qüestió de segons, ho transporta a milions d'ordinadors de tot el món. En els últims cinc anys, hem pogut col·leccionar uns quants exemples en els quals la Xarxa ens va fer entendre, a tots alhora i sense filtres, el que estava passant en la realitat.

Podríem recordar quan, en 1998, el fiscal Kenneth Starr va utilitzar Internet per a difondre les 445 pàgines del cas Clinton-Lewinsky; o l'atemptat del 11-S, on es va disposar d'un infinit espai de comunicació al qual acudir per a buscar els desapareguts en improvisades pàgines web; o quan vam viure en carn pròpia el 11-M, moment en el qual Internet ens va mostrar que els mitjans internacionals donaven altres versions que desmentien les informacions oficials del nostre govern.

També seria just recordar la manera que aquesta tecnologia uneix a la gent per a organitzar-se en protestes universals com les manifestades en els fòrums antiglobalització que s'han succeït des de 1998 fins avui i que han provocat, com a poc, que es pensi que ‘un món millor és possible’; l'aparició dels ‘warblogs’ (diaris de guerra de periodistes en Internet) creats per corresponsals de diferents mitjans a l'Iraq per a aportar més informació que la publicada; o l'horror de les tortures de la presó de Abu Ghraib gràcies a les fotos que els propis soldats nord-americans van fer i van enviar a través de la Xarxa.

Avantages indiscutibles

Internet gaudeix de tres avantatges indiscutibles que la diferencien de qualsevol mitjà de comunicació inventat fins avui: és descentralitzada (el que vol dir que no existeix un punt central on van a parar totes les comunicacions, missatges i i imatges sinó que milions d'ordinadors connectats accedeixen a la mateixa informació); és desjerarquizada (és a dir, que no ha de passar cap tipus de jerarquia, control, censura, o edició per a la distribució dels seus missatges, cap tot, la veritat i la falsedat); i és en temps real (és a dir, que milions de persones de tot el món, amb ideologies, religions, situacions socials, polítiques i econòmiques distintes, estan connectades alhora, i reaccionen a l'instant).

Aquestes tres capacitats de la Xarxa concedeixen un potencial comunicatiu gairebé infinit a qualsevol ciutadà que accedeixi a ella. Ho vulguem admetre o no, els periodistes ja no som els únics que posseeim la informació de primera mà, ni els únics que tenim capacitat de fer-la extensible a un vast nombre de persones.

Ara bé, si qualsevol pot enviar informació, com estar segurs que és verídica i que ha estat contrastada amb altres fonts? Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important que jugar en aquest sentit, perquè disposen d'eïnes de verificació i comprovació de la informació, així com contactes amb governs i agències de seguretat internacionals que, encara, no estan a l'abast de qualsevol ciutadà.

La intenció d'aquest article és plantejar una reflexió sobre la manera que els mitjans s'enfronten a la informació que arriba lliurement per Internet, quina importància li concedeixen i quins criteris segueixen abans de la seva publicació.

El secret de les fonts

Recentment, la Xarxa torna a ser protagonista a través dels mitjans, perquè des dels seus titulars ens informen dels successos que ocorren a l'Iraq. Imatges gravades en vídeo, col·locades en una pàgina web per grups islamistes terroristes —dels quals no havíem escoltat parlar mai abans— ens fan pensar en la complexitat del món actual.

No és la primera vegada (ni serà l’última) que s'aprofita el potencial de la Xarxa per a transmetre missatges amb fins polítiqs i religiosos. En casos anteriors, el més freqüent era que els terroristes es posessin en contacte amb la cadena de televisió àrab independent, Al Jazzeera, la CNN o un diari nord-americà (per ser els mitjans de major repercussió mundial) i deixés en les seves mans un vídeo que després seria emès i enviat a altres mitjans per a assegurar la difusió del missatge. Però sempre, cabia la possibilitat de ser editat o que no arribés a tots els racons del planeta.

Ara, tenint Internet se li ha donat una volta de rosca més a la situació. La tràgica mort del jove nord-americà de 26 anys, Nicholas Berg, va ser seguida pel món sencer. Volguéssim o no, el 14 de maig d'enguany, els mitjans de comunicació ens van parlar d'ell i de com havia desaparegut a l'Iraq uns dies abans de la seva mort.

Suposadament va ser capturat per un grup de terroristes islamistes, el líder dels quals és Abu Musab al Zaqawi, considerat per EEUU com l'home d'Al Qaida a l'Iraq. Vam saber del degollament de Berg, volguéssim o no, perquè les imatges van córrer per la Xarxa, es van replicar en milers de pàgines, es van dispersar, sense censures ni filtres informatius, i es van quedar en la retina de milions de ciutadans que van decidir visionarlas, malgrat l'avís explícit de la crueltat del vídeo. I no ha estat l'únic cas.

En els últims mesos hem presenciat les imatges de noves decapitacions i assassinats col·lectius a través dels mitjans de comunicació i d'Internet. Assassinats a persones de diferents nacionalitats que havien arribat a l'Iraq contractats per a treballar en alguna empresa de capital estranger. Quina importància concedeixen els mitjans de comunicació a la informació que procedeix d'Internet? Com es verifica un vídeo que mostra imatges borroses, on els culpables d'assassinat apareixen encaputxats, llancen amenaces en àrab i amenacen amb més execucions si no s'accedeix a les seves peticions?

Carles Esteban, de la secció d'Internacional de La Vanguardia, explica que, d'entrada, desconfien de totes aquelles notícies d'Internet que arriben amb la intenció de crear un espectacle cruel. “De totes maneres, accedim a la web, veiem si és coneguda o ha generat anteriorment altres notícies i efectuem comprovacions en paral·lel, com seguir la versions digitals del Washington Post, el New York Times o Al Jazzeera. Tots ells tenen unes webs molt completes. El que està clar és que mai es té una seguretat al 100% que els vídeos o les informacions que estàs rebent per la Xarxa siguin totalment certes. Si aquestes vénen d'organismes internacionals de seguretat com la CIA, donem la notícia; encara sabent, que la CIA també pot estar sotmesa a objectius polítics”.

De la mateixa opinió és Carlos Enrique Bayo, el responsable d'Internacional del Periòdico de Catalunya, qui afegeix que compten amb experiència i coneixements suficients per saber quines webs islamistes són fiables, "encara que pot ocórrer que es prengui una falsificació per veritable”.

Vicent Partal, director del diari electrònic independent, Vilaweb, explica que quan arriben informacions d'aquest tipus (a més de les vies habituals) també recorren al correu electrònic. “Funciona bastant bé. En el cas de la notícia de la mort dels 12 nepalesos (31 d'agost de 2004) ens vam posar en contacte amb el redactor de l'Àsia News Network , V.Anjaiah M. Phil, que era qui havia seguit el cas”. La pàgina d'Àsia News Network ha estat creada pels principals diaris asiàtics en anglès.

Morbositat o informació?

Quan les notícies apareixen en els mitjans, els titulars anuncien que una pàgina web recull un vídeo amb el segrest o l'assassinat d'un o diversos ciutadans estrangers, recullen (en ocasions) els detalls del vídeo, els diàlegs transcrits de la víctima i els seus botxins abans de morir, i inclouen una foto borrosa (o vàries) del moment. No obstant això, cap mitjà dóna l'adreça d'Internet on veure els citats vídeos, cap publica explícitament la primera font d'informació. Per què? Per què el lector no obté aquesta dada que li podria aportar més claus sobre el moment actual en el qual ens movem?

Segons els responsables de les seccions d'Internacional dels diaris consultats, a l'incloure l'adreça de la web no s'afegeix gens més a la informació que ells ja han publicat, sinó que s'entra en el joc de l'augment de la morbositat i de l'espectacle cruel innecessari. Un segon argument, és el que el lector està suficient expert en Internet com per a trobar les pàgines per si sol. “Aquestes execucions s'estan convertint en una plaça pública com les que havia antigament a Europa i a Aràbia Saudita”, argumenta Berna González, responsable d'Internacional d'El País. “Ens veiem obligats a informar d'això perquè és de nivell públic, però no volem participar en alimentar la morbositat”. Carles Esteban, de La Vanguardia, opina que “en aquests vídeos, hi ha un objectiu polític propagandístic molt fort i l'acord que tenim és intentar donar la informació d'una manera continguda”.

Per la seva banda, Carlos Enrique Bayo, d'El Periódico, explica que solen remetre als lectors a pàgines web quan consideren que pot servir-los per a enriquir la seva informació. “Però, en aquests casos, aquestes pàgines estan en àrab (el percentatge de lectors del nostre diari que llegeix aquest idioma és baixíssim) i, a més, les imatges són espantoses. Posant l'adreça d'Internet, només alimentaríem la morbositat d'uns quants per veure imatges sagnants, sense aportar gens més a la notícia, doncs els textos que acompanyen aquests vídeos són meres flàmules propagandístiques quallades de cites de l'Alcorà i d'asseveracions falses”.

D'acord, però… a l'explicar el contingut del vídeo amb detall en la notícia no s'afegeix morbositat també? “No, s'informa”, respon Berna González. “El que tampoc podem fer és edulcorar una informació”. El subcap d'Internacional de l’Avui, David Caminada, afegeix que en alguns casos citar la font i donar l'adreça exacta pot ser interpretat com una publicitat encoberta d'una pàgina web o d'una determinada adreça electrònica. “El lector és suficientment intel·ligent i té molts cercadors en la Xarxa per a trobar per si sol la pàgina”.

Quan la violència ens dóna pistes

Cert, el lector té a la seva disposició les eines per a localitzar la informació en Internet. Però no només la localitza sinó que l'analitza, la investiga, la comenta i la discuteix amb milers de persones.

L'endemà passat de l'aparició del vídeo de Berg a la Xarxa, el 14 de maig de 2004, Al Jazzeera publicava en la seva web un article on s'explicava que els ‘bloggers’ (internautes que tenen un weblog o ‘diari personal’ en la Xarxa) posaven en dubte la veracitat de les imatges del vídeo atribuït a Al Qaida. Després de repassar fotograma per fotograma, milers de ciutadans interessats en saber la veritat d'aquest missatge llançat en àrab, s'arribava a la conclusió que havia detalls de les imatges que no quadraven, que no tenien sentit com que el fons de les parets fos molt semblant al de la presó iraquiana de Abu Ghraib. En aquest punt de partida, es van posar a investigar qui era Nicholas Berg abans de ser capturat pels terroristes i quins interessos tenia en Bagdag. Es creu que està viu i que tot va ser un muntatge del govern nord-americà per fer oblidar les tortures que els seus soldats havien infringit als presoners iraquians. Tots els detalls de la vida de Berg es recullen ara en desenes de pàgines personals, repletes d'enllaços perquè el lector que decideixi seguir la seva pista pugui anar saltant de pàgina en pàgina, amb informació contrastada, fins a saciar la seva curiositat.

Vicent Partal considera que no posar els enllaços de les pàgines, no donar la font d'informació primera si està en la Xarxa, és un error. “Estic d'acord que no es pot mostrar gratuïtament la violència, ni que aquesta es converteixi en un espectacle, però quan aquesta ens dóna claus per interpretar els fets, la nostra obligació és facilitar les pàgines“. Partal comenta que quan van haver d'informar sobre la matança de l'escola de Beslan (Rússia) (setembre de 2004) i seleccionar alguna foto per a il·lustrar-la, van acudir a la revista russa MosNews que va ser de les primeres que van publicar imatges. “Vam escollir per a la portada una on es veien cadàvers a bastant distància i vam advertir als lectors de la cruesa de la resta de fotos que es mostraven en MosNews. Seguim el mateix criteri quan vam parlar de webs d'ideologia feixista que fa apologia de la violència, donem l'adreça però vam advertir”.

Per al director de Vilaweb, la professió encara no acaba d'assumir que les fonts s'han socialitzat. “Els periodistes encara ens creiem amb el privilegi de ser els únics que tenim accés a les fonts, però no hi ha gens que nosaltres puguem veure i la resta de la població no“. En el mateix terreny digital es mou el periodista, Luis Angel Fernández Hermana, exdirector de la publicació electrònica en.red.ando. Ell explica que Internet ha canviat el model de comunicació possiblement per a sempre. “La Xarxa ens ha convertit a cada individu en un mitjà que publica des de qualsevol lloc, a qualsevol hora, en qualsevol organització i enfront de tot el món”.

L'espera és un grau

El passat mes d'agost, va aparèixer en la Xarxa altre vídeo on suposadament decapitaven al nord-americà, de 22 anys, Benjamí Vanderford. El vídeo es va mostrar en diverses televisions àrabs i va passar per les agències nord-americanes de notícies. A partir d'aquí, va córrer pels mitjans sense ser comprovat a fons. Uns dies més tard, l’FBI va donar amb Vanderford: estava viu. Ho va detenir encara que sense cap causa en la seva contra perquè no està clar el tipus de delicte que ha comès. “No em penedeixo de res”, va dir després de ser descoberta la falsificació del vídeo. “Sé que pot semblar menyspreable, però només volia mostrar el fàcil que era enganyar als mitjans. No ho vaig enviar a ningú, només ho vaig col·locar en la Xarxa i la gent va fer la resta”. Uns dies més tard, Vanderford va ser posat en llibertat i ara es dedica a crear vídeos comercials per a candidats polítics.

No és la primera vegada que ocorre alguna cosa així en la història del periodisme digital. Des que Internet és utilitzada per a canviar política o ideològicament el món, els mitjans han hagut d'enfrontar-se a decidir com, què i quan informar d'això.

Carles Esteban, de La Vanguardia, afegeix que “aquest tipus de vídeos solen arribar a hores molt tardanes del dia i que això dificulta les verificacions”. Vicent Partal recomana prudència quan no s'està molt segur. Però, qui s'atreveix a esperar quan en la Xarxa i en el món real hi ha una lluita ferotge per oferir la informació de forma immediata, instantània? “És un problema de la societat, ens hem acostumat que el directe ha d'existir i és gairebé impossible evitar-lo quan estàs en un mitjà de comunicació”, afegeix el director de Vilaweb.

Aquestes exigències d'immediatesa, que ja existien abans que Internet se socialitzés, provoquen que no sempre sigui fàcil verificar tot el que es publica. Eusebio Val, corresponsal de La Vanguardia a Washington, afegeix que “la repercussió de la notícia falsa demostra com és de perillosa l'era de la informació instantània i la competència per donar sempre l'última hora. Correspon als professionals i a les empreses periodístiques introduir una mica de sensatesa. I en això estem”. Per la seva banda, David Caminada, de l’Avui, recorda que de totes les experiències s'extreuen lliçons. “Abans es donava molta credibilitat a les informacions governamentals o de les ONG. Ara, després de diversos enganys, tant en el cas dels governs (recordem els casos de conflictes armats), com de les ONG (que actua, de vegades, com ‘lobbies’ o grups de pressió) s'han de posar en quarentena".

Reflexions d'última hora

L'escriptor i periodista, Brian Michael Jenkins, deia en l'USA TODAY el passat mes d'agost, que els terroristes estaven explotant la tecnologia que tenien al seu abast, saltant-se els mitjans i creant ells mateixos les notícies que han d'arribar a milions d'ordinadors de tot el món.

Carles Esteban està totalment d'acord i insisteix que no és un fenomen que únicament vingui de la mà dels terroristes, sinó que els polítics, amb les seves pàgines web personals i missatges electrònics dirigits als ciutadans també s'aprofiten de la tecnologia en el mateix sentit. “Alguna cosa haurà de canviar en el periodisme, perquè estem en un moment de canvi”. Carlos Enrique Bayo no veu el canvi i pensa que per a la gran majoria de la població mundial, els mitjans tradicionals (o les seves versions digitals) segueixen sent la principal font d'informació. “Els terroristes utilitzen la nova tecnologia igual que tots els altres, però saben molt bé que només obtindran gran repercussió mediàtica si el seu missatge apareix en Al Jazzeera, per exemple, que segueix sent un mitjà de comunicació tradicional. Els que naveguen molt per la Xarxa sí acaben sent intoxicats per les escombraries inventades o per la propaganda dels uns i els altres”.

No tot el que corre per Internet és verídic, cert, però tampoc tot el que es publica en els mitjans. Eusebio Val reconeix que hi ha l'imperatiu de vendre, de ser espectacular quan s'informa. “Seria bo que els responsables dels mitjans es reunissin de tant en tant per a discutir aquestes coses. Em temo que es queden a nivell acadèmic perquè els professionals bastant treball tenen amb superar el dia a dia, les pressions de la propietat dels mitjans, etc.”.

Vicent Partal deia (1) que els errors més flagrants que es van cometre a l'informar del 11-M es deriven del desconeixement del món islàmic. En els pocs mesos que han passat, i amb l'acceleració ficada en les redaccions, no s'ha progressat molt. “La complicació per entendre com està organitzada (o com no ho està) Al Qaida és molt gran”, explica. “És com Internet: nodes independents units per una ideologia i amb un nivell d'actuació altíssim. No podem pensar en ells com si parléssim d'un partit polític. Si a això li vam afegir que l'Iraq és un caos, la dificultat per a aclarir-se sobre el que està passant és enorme”.

L'opinió de Luis Angel Fernández Hermana referent a la complexitat per a informar sobre el que esdevé en el món àrab és la següent: “Els mitjans tradicionals encara no s'han adonat del que significa Internet i la comunicació bidireccional. Tots els periodistes encastats en l'exèrcit nord-americà, totes les conferències de premsa organitzades a EEUU, incloses les de Donald Rumsfeld, no han proporcionat ni una desena part d'informació de la qual han donat els iraquians per Internet, ja sigui explícita o implícitament. El que es veu en la Xarxa ens dóna a pensar que hi ha una organització i una concepció de la resistència als EEUU molt més profunda del que ens han transmès en els últims anys”.

I així fins… la propera vegada que la Xarxa sigui la primera font d'informació, i en les redaccions assaltin els dubtes i les presses per donar o no una notícia que va aparèixer a Internet.
-----------------------------------------
Material extra

Els bulos de la Xarxa

Els mitjans de comunicació no ho tenen fàcil per a informar en aquesta era de la immediatesa, súper connectada, amb milions de persones comunicant-se a tota hora i des de qualsevol lloc.

Comprovar tot el que arriba fins qualsevol redacció és una tasca, cada vegada, més titànica. Per a mostra, els següents exemples:

• 11-S (2001): Es difon per la CNN, entre molts altres mitjans, una foto on un grup de nens palestins celebra suposadament l'atemptat de les Torres Bessones, disparant els seus fusells al cel. AL cap d'uns dies, des de Indymedia (conglomerat de mitjans independents digitals) apareix Marcio V. Carvalho, de la Universitat Central de Campinhas (Brasil) assegurant que és una foto d'arxiu pertanyent a l'any 1991. No va poder aportar proves però tenia més lògica aquesta explicació que l'oferta, en un primer moment, per la CNN.

• 11-M (2004): Uns dies després de l'atemptat es difon per la Xarxa un missatge que anuncia “la intenció del govern en funcions de donar un cop d'estat amb la finalitat d'ajornar les eleccions del 14 de març”. Algú li afegeix al comunicat que la font informativa havia estat la cadena de ràdio SER. El cineasta Pedro Almodóvar ho recull i s'indigna públicament per les suposades intencions del govern de Jose Maria Aznar. Finalment, es descobreix que un anònim havia deixat aquesta informació falsa i els mitjans van picar l'ham.

• L'Iraq (2004): Benjamí Varderford falsifica un vídeo on és assassinat. Les imatges eren, com en altres casos, borroses i fosques, amb un missatge en àrab enviat, suposadament, pel líder Abu Musab al-Zarqawi. “M'he ofert per a l'intercanvi de presoners aquí, a l'Iraq. Hem de sortir d'aquest país de seguida. Si no, moriran més”. Després es veu la mà d’un home amb un ganivet que li talla el coll. Vanderford no només va ser conegut a la Xarxa sinó també en altres molts mitjans que van donar la notícia de la seva mort falsa.