“Per que hagi una revolució, la gent s’ha d’apropiar de la tecnologia“

******** Esta entrevista fue realizada para publicarse en la revista catalana Illacrua (en papel). De ahí que la transcripción sea en catalán aunque el audio en mp3. es en castellano*****

Entrevista a José Luis Orihuela, professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra, creador del blog e-Cuaderno i autor del llibre ‘La revolució dels blogs’ recentment publicat. (Vic, 8-11-06).


José Luis Orihuela va estar a Barcelona el passat 8 de novembre, amb motiu d’una taula rodona anomenada: ‘"Blogs a la Web 2.0. Una web més democràtica?", inclosa dins de la programació de la e-Week’06, que es va celebrar a la Universitat de Vic.

“Per que hagi una revolució, la gent s
’ha d’apropiar de la tecnologia“

per Karma Peiró

(escoltar l'àudio de l'entrevista aqui, en castellà. Transcripción escrita en catalán)


P: Per què els blogs són una revolució?
R: Un blog és l’oportunitat per a la gent corrent de tenir una veu pública de caràcter potencialment universal sense la intermediació dels mitjans de comunicació tradicionals. Que és la mateixa raó del perquè són una revolució. Fins a l’existència dels blogs, l’accés a l’espai públic de la comunicació estava intermediat per les indústries culturals— si vols treure un disc al mercat depens d’una indústria, si vols treure un llibre, una obra d’art, etc.—.

P: I què significa tenir un blog?
R: Els blogs permeten que la gent corrent sortin a l’espai públic de la comunicació. I en aquest sentit són una revolució tan important com ho va ser la impremta de Guttemberg, que va canviar les relacions culturals del seu temps per sempre. Ara passa el mateix: no hi ha una tornada enrera. En aquest sentit els blogs són una revolució. Una tecnologia que significa senzillament donar-li veu a la gent del carrer, que no té una formació professional en comunicació, ni en programació informàtica ni en disseny digital. (Foto: J.L. Orihuela)

P: Podria citar alguns exemples de blogs on la gent realment hagi tingut canviat situacions socials del seu entorn?

R: Em ve al cap el cas de Dan Rather, el famòs periodista televisiu nordamericà, tota una institució a EEUU des de fa dècades, que en el tram final de la seva carrera va fer servir uns documents manipulats per falsejar el passat militar del president Bush. I aquesta manipulació és descoberta pels bloggers, que van analitzar l’estructura d’aquell document. La presió de l’opinió pública va acabar amb la carrera d’un mite del periodisme nordamericà. A Espanya tenim el trist cas d’una desafortunada campanya per a promoure l’edició digital d’un diari nacional, a través d’una campanya de correu electrònic en la qual feia servir les imatges de les Torres Bessones de Nova York per argumentar que en ’24 hores poden ocòrrer moltes coses’. I va ser tal la indignació de la blogosfera que tres dies després el diari demanava disculpes en portada. Una cosa que no és habitual en els mitjans. Aquests i d’altres exemples mostren que l’afegit de veus és el que acaba produint que una situació determinada canviï.

P: Vist així és com si estiguessim descobrint, mitjançant la unió de moltes veus, un poder social encara per explotar…
R: La blogosfera no funciona a escala massiva com en els mitjans tradicionals sinó a escala comunitaria. Això també ens fa vislumbrar la facultat dels blogs en convertir-se en el cinquè poder, tant per a controlar el poder polític com el mediàtic. Aquesta és la primera vegada que és possible fer un control públic dels mitjans de comunicació. Fins ara aquest control només el teniem mitjançant les seccions ‘El defensor del lector’ o ‘Cartes dels lectors’. Però ara el control surt dels mitjans i es pot fer públic a través dels blogs.

P: Però no creu que és un tant utòpic pensar que les persones conectades a la Xarxa al nostre país actualment puguin canviar decisions polítiques i de mitjans de comunicació? Només som 12 milions d’espanyols els que interactuem amb Internet.
R: Els exemples que t’he donat són dos episodis reals que ja han passat, amb dues institucions periodístiques de gran calibre en els seus respectius països. Més una altra col.lecció de casos que podriem mencionar que afecten a empreses amb el llançament de productes defectuosos, etc. Però en el fons de la teva pregunta hi ha un element comprensible. Encara estem a la prehistòria d’Internet. Si sortim al carrer i li preguntem a la senyora del forn que ens digui alguns blogs famosos i rellevants de la comunitat hispanoparlant no sabrà què respondre. En canvi si la pregunta és que ens diguin dos jugadors del Futbol Club Barcelona o del Real Madrid no dubtarà ni un segon, ni la senyora del forn ni el vianant. En aquest sentit la cultura de la Xarxa està encara molt poc desenvolupada, Internet està poc implantada inclús en un país com Espanya i l’impacte social sobre el què passa a la Xarxa depèn de ‘l’efecte catapulta’ dels mitjans.

P: En què consisteix aquest ‘efecte catapulta’?
R: L’efecte catapulta és quan mitjans recullen algunes d’aquestes idees víriques (o memes) que corren per Internet i arriben a l’espai de l’opinió pública. Tenim un exemple que és el video del suposat robatori de la cadira del president José Luis Rodríguez Zapatero en el Congrès dels Diputats. Això circula intensament per la Xarxa però no és fins que els mitjans convencionals publiquen la notícia que arriba a l’opinió pública que està fora d’Internet. I és quan l’agència de publicitat responsable del vídeo ha de donar la cara i es desvetlla el fabulòs ‘efecte de bola de neu’ que s’havia generat.

P: I tenim exemples de casos que hagin tingut impacte a la vida real sense passar pels mitjans convencionals abans?
R: Sí però són bastant excepcionals. En les recents eleccions catalanes tenim el cas d’una formació política a la qual els mitjans convencionals li donen l’esquena i que consegueix articular el seu discurs gairebé només a través d’Internet. Amb el resultat final de tres representats al Parlament de Catalunya. Això és molt excepcional i, al marge del que ens semblin les seves idees polítiques, cal reconèixer que alguna cosa està canviant en la relació entre Internet i la societat.

P: Vostè creu que d’aquí a unes dècades quan a Espanya hi hagin connectats 20 o 30 milions de persones, es podrà trencar aquest ‘efecte catapulta’ dels mitjans?
R: L’extensió de la infraestructura d’Internet és una condició necessària per a que es produeixi aquest efecte social, cultural i polític de la Xarxa sobre el món real. Però no és la única. D’una banda, l’accés a Internet s’ha de convertir en alguna cosa similar a l’energia elèctrica o a la provissió d’aigües a les nostres ciutats— i encara estem molt lluny d’això—. D’una altra, cal una ’alfabetització digital’ i que la gent s’apropii de la tecnologia per a que es produeixi una revolució.

P: Com ha passat ja amb els blogs…
R: Exacte. A vegades la tecnologia quan se l’apropia la gent la fan servir per altres usos que, un principi, no s’havien imaginat. Per exemple, mai es va pensar que la telefonia mòbil serviria per a enviar missatges de text per a comunicar-se, o per fer trucades perdudes, o per fotos o per escoltar música. La forma en que la gent s’ha apropiat d’aquesta tecnologia és la que ha transformat la nostra cultura.

P: Ha dit que una condició necessària era 'l’alfabetització digital’. Com es pot aconseguir aquesta a gran escala?
R: Totes les instàncies educatives, sobretot les escoles i universitats, juguen aquí un rol prioritari. Ara les escoles de tota Espanya han estat provistes—encara no sé per quina raó— amb pisarres electròniques. No se si per un acord entre una empresa i el govern però quan parlo amb professors em diuen que les pisarres estan arraconades en un lloc del gimnàs. No perquè no sàpiguen utilitzar-les tècnicament sinó sobretot perquè no saben com fer-les servir metodològicament. Com hem de canviar la meva manera d’ensenyar i els alumnes la seva manera d’aprendre per a que una eina tecnològica resulti fructífera?.
Per exemple, una cosa que no es va aconseguir mai amb els gravadors de video fou que el 85% dels usuaris aconseguissin programar-los per a enregistrar. Simplement reproduien cintes de vídeo i ni tan sols es programava l’hora. Molta gent pensava que era normal que els números del display estiguessin sempre parpellejant.

P: Després de tot el comentat, els blogs poden contribuir a la generació d’una Internet més democràtica?
R: La meva resposta és que no. Per què? Perquè els valors democràtics han de veure amb la manera en que gestionem l’espai de la política i no totes les coses que passen a Internet són política. Algunes sí, com el govern de la Xarxa que controla els dominis, l’ICANN, que és una instància política en la qual sí hem de fer un esforç de democratització perquè encara pertany al govern nordamericà. I podrien estar controlats per les Nacions Unides a través de la Unió Internacional de Telecomunicacions. Però les dimensions més interessants de la blogosfera han de veure més amb el coneixement. Per tant, aplicar-li criteris tradicionals sobre el que considerem democràcia no cualla. Perquè el sistema de conformació d’autoritats en un espai del coneixement no és democràtic.

P: com és?
R: L’autoritat dels que tenen el coneixement no està originada en una votació democràtica sinó amb els mèrits del que sap i el reconeixement atorgat pels que se suposen que saben. En aquest sentit hi ha límits al discurs de la democràcia. Desmitificar una mica el valor dels blogs i la blogosfera ho trobo interessant. Hi ha àmbits en que sí hi ha una acció política clara, per exemple, en la defensa de la lllibertat d’expressió que s’està revisant des dels blogs i d’altres parts d’Internet, i amb les campanyes com la de Reporters Sense Fronteres que recentment ha posat en marxa, això sí són valors literalment democràtics. Però el gran tema que és la generació de coneixements, l’escriptura en col.laboració té serioses dificultats per a generar-se de manera democràtica.

P: Per què?
R: Et posaré més exemples. El cas de la Wikipedia, que funciona per un sistema de votacions, no pot definir la veritat sobre pràcticament res, parlant de coneixement. Les crítiques que han tingut els sistemes de votació i l’adjudicació de ‘karma’, és a dir, de reputació mesurada en xarxes de producció social de notícies com ‘Digg’ o ‘Meneame’, demostren que funcionen com a comunitats meritocràtiques i em sembla raonable. Em semblaria absurd que funcionessin d’una manera purament democràtica. No obstant, encara han d’evolucionar cap a altres vies com tota la tecnologia.

2 Comments:

At 7:26 p. m., Anonymous LuisCarlos said...

Excelente
qué bueno que haya gente de aquel lado que haga buenas preguntas. Sobre todo si tienen a esas fuentes a disposición.
También me sirvió para practicar mi catalán leído.

Saludos desde Venezuela

 
At 4:41 p. m., Anonymous Anònim said...

Luis Carlos, ¿qué insinuas al decir lo primero? ¿que es difícil encontrar en este lado del hemisferio gente capaz de hacer buenas preguntas en las entrevistas? si pudiera aclararlo, a buen seguro que se lo agradeceríamos más de uno. Más que nada para no dar pie a que se pueda malinterpretar su comentario al respecto de la calidad de las preguntas en este lado del mundo.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home