"Internet supone hablar con el mundo". Això va dir la
Paquita Ros a la presentació del
Documental 'Connectats' que es va fer a St. Feliu de Llobregat, a finals de setembre, i al qual vaig assistir per dinamitzar la xerrada posterior.
Quan la vaig veure, vaig tenir la sensació de que ella sola, amb la seva veu, podia
enlluernar la sala
sencera del Cinebaix.
I així era: sentada en la seva cadira de rodes Pepita anava explicant el que havia suposat per a ella l'arribada d'Internet a la seva vida amb un somriure tan gran que
el ulls de la sala no es podien permetre mirar cap a una altra banda.
"No us imagineu el que jo he passat a la meva vida. Em vaig quedar sense caminar als 10 anys i ni podia sortir al carrer amb cadira de rodes per les barreres arquitectòniques. A més, jo mai vaig tenir estudis, les escoles no estaven preparades per mi i... als meus 55 anys em veig escrivint la meva vida i
posant-la en un blog a Internet".
Uf! aquelles paraules sí que eren les de la
pura superació de la vida. Però també ho van ser les d'altres personatges del 'Connectats', gent que
ha decidit entendre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació i s'ha posat al davant d'un ordinador superant tot tipus de trabes i pors inicials.
La
Lolita Carrión, una dona gran que havia passat per un
curs d'alfabetització digital, explicava orgullosa totes les coses que era capça de fer a la Xarxa. "Jo retoco imatges fotogràfiques i demano la cita prèvia al metge des de la web. I tot gràcies a
l'Alfons Expósito, el dinamitzador del telecentre on he après tot això".
-Quants d'aquesta sala
demanen hora per Internet al seu metge?, vaig preguntar a l'audiència. Es van aixecar poques mans de la seixentena de persones que van assistir a l'acte.
També vam sentir parlar a l
'Agustí Vilar que té problemes de visibilitat
i no obstant és escriptor. La seva queixa anava dirigida cap a les empreses (públiques i privades), mitjans, organitzacions, administracions que no teníen encara
'adaptades' les seves pàgines webs perquè gent amb aquest tipus de discapacitats poguessin accedir-hi igualment als continguts de la Xarxa. De què serveix tenir molts vídeos, imatges en moviment, textos, fotos, etc. si hi ha una part de la població (una minoria, si volen vostès) que no les pot veure? Tot i així, l'Agustí s'ha llançat a descobrir la Xarxa i ja diu amb orgull que és un connectat més.
Entre el públic també havia moltes dones i homes, sense cap discapacitat física que encara no havíen probat Internet. Quan se'ls demanaven les raons argumentaven que no estaven fets pels ordinadors, que no teníen temps, que no havien sentit la necessitat, que no creien que fos útil per la seva vida, etc. Però tot això, com van dir els protagonistes del Connectats
són excuses. 
'
Posa un 'Alfons a la teva vida i veuràs com trobes respostes a totes aquestes incerteses', els vaig dir. Els dinamitzadors de telecentressón peces claus en l'alfabetització digital i m'atreveria a dir que són els 'peons' del tauler d'escacs que suposa l'escletxa digital. Sense la seva paciència, la seva empatia i la seva pedagogia milers de persones com la Paquita continuarien tancades en el seu món reduit. Però... vés per on! sembla més fàcil reduir les barreres 'digitals' que les físiques.
El col.loqui després de veure el documental es va allargar gairebé una hora més parlant amb uns i d'altres i compartint experiències del que es pot arribar a fer amb les TIC.
Recordo que
vaig sortir amb un gran somriure del Cinebaix. Allà dins s'havíen concentrat moltes emocions.
